En el moment d’escriure aquesta Sonata per a violí i piano, Schubert s’havia fet un lloc al món musical vienès com a compositor simfònic i de lieder. Tot i així, la música de cambra sempre va formar part de la pràctica musical quotidiana, en família i entre amics. Aquesta sonata és molt personal, i lluny de la influència del seu admirat Mozart, i té un grau de dificultat tècnica superior a les sonates anteriors per a violí. De forma similar, l’última Sonata per a violí de Johannes Brahms, en quatre moviments i dedicada a Hans von Bülow, és extremadament concisa i dramàtica, en contrast amb les anteriors i en consonància amb altres obres de la mateixa època. Escrita gairebé un segle abans, la sonata de Beethoven dedicada a Rodolphe Kreutzer —que mai no va tocar— ha inspirat novel·les, quadres i simfonies. Una obra inusual tant per l’exigència tècnica de la part de violí com per la diversitat d’afectes i emocions que recorre entre la fúria, la contemplació i l’alegria final.