Espais / Art Fa 2 years

Entrevista amb Amalia Caputo sobre l’exposició Headspace i la seva obra

Fa pocs dies, concretament el 16 de juny, la galeria d’art contemporani i l’estudi de producció, La Plataforma va inaugurar l’exposició “Headspace”, que mostra les obres de les artistes Amalia Caputo, Janice Sloane, Eugenia Vargas Pereira i Michelle Weinberg. L’exposició, curada per Amalia Caputo, proposa teixir a través de l’obra d’aquestes quatre artistes, fils i desgavells conceptuals que develen diferents facetes del procés mental en què vivim en època de post pandèmia, crisi ambiental i angoixa generalitzada, produïda pels conflictes mundials en un ampli sentit, des de la pregunta: com veiem, sentim i pensem el món les dones?

Hem entrevistat l’artífex de l’exposició, Amalia Caputo, per poder desgranar tot el que ens ensenyen aquestes artistes i els rostres i les textures que ens transmet aquesta magnífica exposició.

  • Fa dos anys havia estat programada l’exposició “Headspace” a la Galeria La Plataforma, però va quedar suspesa a causa de la pandèmia. En dos anys, el món en què vivim ha canviat molt. Què veurem de diferent en aquesta exposició respecte a la qual estava programada fa dos anys?

 

Headspace va estar inicialment prevista al calendari de La Plataforma per al març de 2020, com una proposta que pretenia mostrar l’obra recent de les quatre artistes que conformem l’expo: Janice Sloane, Eugenia Vargas Pereira, Michelle Weinberg i jo, totes dones en etapa de “Mid-career” a la nostra obra.  La mostra va tenir com a premissa pensar sobre el procés que activa la creació artística dins l’espai mental, entès aquest com un laboratori d’experiments, d’entrecreuaments de pensaments, revelacions i idees, agitacions. Amb l’adveniment del Covid-19 Headspace es va posposar i amb el pas del temps —dos anys i poc— nous fils de pensament es van anar construint, i amb ells, l’entesa d’una nova realitat, a la qual havíem de cuidar i preservar davant el desconegut, davant d’aquell híper-objecte (Timothy Morton) del mal (un virus provinent de la natura) que ens aguaitava i es traduïa en una pandèmia mundial. La introspecció, la reflexió davant el canvi de paradigma —abans i després de la pandèmia— i la solitud, van fer miques en una gran porció de la població mundial. Tanmateix, com a artistes, d’alguna manera aprofitem aquest nou espai mental bolcant-lo en l’obra i en la nostra entesa del món i la ment (com veiem el món). Així, gairebé tot el conjunt d’obres que inicialment havien estat seleccionades per al 2020, van ser canviades per altres realitzades durant la pandèmia, a excepció del conjunt de retrats d’Eugenia Vargas Pereira, que va romandre intocable.  En canvi, tant les peces de Sloane com de Weinberg i les meves giren més aviat en una mirada interior, que tracta temes al voltant de l’ésser, a la mirada de l’ésser humà sobre si mateix i el seu entorn, tant natural com cultural.

  • En aquesta exposició podrem veure obres de quatre artistes, Amalia Caputo, Janice Sloane, Eugenia Vargas Pereira i Michelle Weinberg, quina és la proposta que plantegeu?

 

Headspace neix de la necessitat de pensar altres escenaris possibles, que no es corresponen amb la realitat del món que avui coneixem, basat fonamentalment preceptes patriarcals, sinó més aviat en un idealitzat, fantàstic, irreal, eloqüent i femení. Inspirada per les idees del filòsof i lingüista Guilles Fauconnier al voltant de l’espai mental, als maridatges conceptuals que som capaços de produir, així com en les complexitats ocultes de la ment i els usos del llenguatge (visual), sostenim amb fascinació que la ment humana és una màquina inventiva súper poderosa, que ens permet ser capaços de pensar i desenvolupar idees que mai han existit abans,  imaginar-les i crear-les. Aquesta mostra es va centrar a enfocar-se precisament en aquests misteriosos i creatius aspectes de com opera la nostra ment. Headspace proposa teixir a través de l’obra d’aquestes quatre artistes, fils i enrenous conceptuals que desvelen diferents facetes del procés mental en què vivim en èpoques de post pandèmia, crisi ambiental i desassossec generalitzat, produït pels conflictes mundials en un ampli sentit, des de la pregunta: Com veiem, sentim i pensem el món les dones? Acceptant la premissa que el món no va ser en principi dissenyat per i per a nosaltres, les obres aquí van ser produïdes en un moment històric únic, pre, durant i post pandèmia, i posen sobre el tapet qüestions al voltant del femení, l’humà i la nostra presència al planeta.

 

  • Com curadora, com arribeu a la idea d’elaborar una exposició conjunta amb Janice Sloane, Eugenia Vargas Pereira i Michelle Weinberg ?

 

A l’hora d’elaborar o pensar en possibles curadories, m’interessa sempre a intentar mostrar el treball sobretot de dones artistes –per augmentar les estadístiques i la visibilitat de l’art fet per dones—, d’una banda, i de l’altra estudiar i seguir de prop artistes l’obra dels quals m’interessen per diversos motius. En aquest cas particular, existeix entre nosaltres quatre vincles professionals que daten de molts anys enrere i em semblava oportú reunir i revisar les nostres obres més recents per tal de generar una conversa visual que pogués abordar des de diferents angles la nostra cosmovisió particular a l’hora de fer la nostra feina com a artistes. Som artistes de mitjana carrera, i totes vivim als Estats Units, amb la qual cosa se’m va fer molt atractiu oferir a Barcelona aquestes quatre propostes i a més perquè cadascuna s’aproxima al fet femení i contemporani des d’un lloc diferent, però, utilitzem llenguatges comuns com la fotografia, el vídeo, el dibuix i la instal·lació.

 

  • El vostre treball a “Headspace” reflecteix una identitat femenina de diferents formes i textures, quin és el missatge o missatges que voleu transmetre?

No hi ha un únic missatge (que és el que hem tingut fins ara, es podria dir), és justament la pluralitat de veus i mirades el que interessa. Justament, Headspace  tracta d’una exposició que reflexiona en com pensem i construïm el nostre món individual, singular sent dones, i és per això que haig de fer el que és la mirada intuïtiva. Intento reunir vocables i maneres de veure i entendre el món que parteixen del femení, i justament en oposició a la mirada patriarcal, entengui’s com el món que coneixem avui, amb tots els problemes que avui tenim, la crisi post pandèmica, ambiental, conflictes mundials etc., que literalment i tristament han estat generats pel gènere masculí majoritàriament. D’altra banda, l’entesa del món des de la perspectiva d’altres gèneres ha estat històricament minimitzat, silenciat, invisibilitzat. Parlo específicament del predomini de l’home blanc, la colonització, el patriarcat i el capitalisme. M’interessa com a artista i com a curadora, posar sobre la taula la concepció de l’univers creatiu de les dones (artistes), i desvelar el com mirem i pensem des de la nostra òptica que comporta a re-pensar la nostra presència al planeta des d’una altra perspectiva, menys extractivista, agressiva i imponent, per un lloc de creació (maternar), hibridació (co-existir) i respecte per la vida,  que crec, són intrínsecs d’un pensament “femení” podria dir-se. Com seria el món avui si les dones haguessin estat protagonistes i dirigents de la història? I, Com pot ser el món futur entès des del prisma de múltiples gèneres amb igualtat de veus? Són preguntes que constantment em faig, i sobre la qual intento reflexionar a través de la meva feina. Penso que és urgent donar veus a altres constructes i imaginaris possibles, on l’equació que fins avui ha estat predominant d’espai a noves configuracions.

 

  • Confies que la teva obra és el resultat de l’anàlisi des de molts angles, tant de la fotografia com de la memòria, perquè necessites contínuament definir-te a partir d’elles per construir i arxivar aquests vincles que portes amb Veneçuela. Què és Veneçuela per a tu?

 

Veneçuela i el procés social i polític que ha viscut en els últims 23 anys és sens dubte, molt llarg, trist i complexo per ser o aquí amb deteniment, però haig de dir que, si bé no me’n vaig per la situació política actual (ja que me n’havia anat abans) el cert és que a causa d’ella no he pogut tornar. És un país agermanat, però en igual mesura difícil, perillós, dur i maltractador que ha vingut patint un deteriorament progressiu en totes les seves instàncies socials, econòmiques i polítiques. Veneçuela ha vist 8 milions d’habitants sortir al que ha sigut històricament el major èxode que ha ocorregut fins a la data al continent Americà. Veneçuela ha viscut polaritzada en dos bàndols (l’oficialista i l’oposició) al comandament d’uns governants ignorants, ineptes i corruptes que naveguen amb la bandera d’un socialisme sui generis que es van inventar i als quals els importa poc més que enriquir les seves arques ad infinitum i espoliar el país i totes les seves riqueses,  que no són poques. El país on jo visc –amb tots els seus problemes, així mateix, no és definitivament el que existeix avui dia, i és justament per això, que contínuament treballo amb les idees de pertinença, identitat, lloc, memòria, i per això també, m’interessa utilitzar la fotografia com una eina discursiva que pot construir i contenir les memòries i narratives que volem construir. A través de la fotografia puc entendre el món que m’envolta i a distància reconfigurar nocions que són importants com l’exili, la identitat, i sobretot la memòria subjectiva.  Al final, l’exiliat o immigrant acaba sent d’arreu i de cap. A través de la meva feina puc re-pensar Veneçuela des de l’emoció com des de la raó, perquè per a mi és arrel i dolor, nostàlgia i pertinença, en parts iguals.

 

  • Dius que la fotografia és un recurs que funciona actualment no només com a objecte de consum sinó com a experiència vital de reflexió sobre com ens comuniquem. Una imatge val més que mil paraules?

 

No sé dir si una imatge val més de mil paraules, però el cert és que avui dia el llenguatge de les imatges és predominant. Tot passa per la imatge: les xarxes socials, l’art, les noves tecnologies, l’univers visual s’imposa en tots els àmbits: el cultural, polític, social, etc., ja que empren imatges per operar i definir qui som avui dia, i està clar que convivim especialment amb la fotografia i el vídeo gairebé sense tan sols pensar-ho. Segons la meva opinió, l’important és aturar-se, rescatar i pensar el que diuen les imatges amb què convivim, i elles entre si. Davant la sobresaturació d’imatges amb què ens enfrontem cada dia, hem de reflexionar sobre quines són les que es queden amb nosaltres, en la nostra memòria i per què.

 

  • Dean Kissick, editor de Spike Art Magazine, en un article publicat a The New York Times, recorda que Henri Rousseau i els seus contemporanis Picasso, Gauguin o Seurat van tenir un paper visionari a l’hora de crear realitats artístiques inèdites. Aquesta transformació que estem viscut en l’última dècada no només amb la fotografia, sinó amb l’art en general, amb la irrupció de plataformes com Instagram, Spotify, i recentment amb la tecnologia del metavers, ¿Aconseguireu els artistes d’avui donar-li sentit a aquesta nova dimensió de la realitat?

  

A través de la història els artistes han estat els que han reflectit i deixat plasmades les reflexions i pensaments propis de cada època, i no veig que en el futur això sigui diferent. Una cosa és l’art i una altra el mercat o sistema de l’art. El sistema de l’art va a navegar d’acord i al costat de les plataformes que existeixin, i si el Metavers o les xarxes socials serveixen per a aquesta finalitat, el faran servir. Ara, l’art, com a tal, des de la seva epistemologia, ha estat valorat com un baròmetre del temps en què està fet i com a agent que defineix, modifica o valida la realitat, i ha estat entès com un camp de coneixement, perquè la societat (i els artistes) sempre operen críticament i subjectivament a través d’un mitjà,  i amb això, ajuden a donar dimensió i a la realitat que vivim.

 

Headspace es podrà visitar a La Plataforma fins al 9 de setembre de dilluns a divendres de 10 ha 19 h (agost tancat)