Acomiada febrer a La Nau: 2 setmanes, 2 concerts

Queralt Lahoz és com un bon còctel: barrejat, però no agitat. La cultura musical de Queralt Lahoz és indubtable. Només algú amb més hores de música que la ràdio, podria combinar tants estils musicals diferents i fer-ho bé.

És una artista transversal que conquesta a amants del flamenc, de les cobles i boleros, però també del rap, la música llatina, el R&B o jazz.

El 21 de febrer visita La Nau per presentar 1917, el seu primer EP. Per a aquesta ocasió tan especial, Queralt Lahoz estarà envoltada de músics i artistes com Rapsusklei.

La carrera musical de Queralt es fonamenta en l’autoconeixement -d’on ve i on va- que està estretament lligat a l’esforç, la constància i el compromís.

El títol del seu primer treball, 1917, no és casual. És l’any en què va néixer el seu ‘iaia’, que així és com anomena afectuosament a la seva àvia, una de les dones més importants de la seva vida: Queralt Lahoz va aprendre a parlar cantant-li a l’oïda a la seva àvia Maria.

A1917 canta a la seva ‘iaia’, però també a la resta de dones de la seva vida. Com puñalá és la seva mare la que treu el cap: “Com vols que et vulgui com jo vull a la meva mare, si una mare no es troba, a tu et vaig trobar al carrer”, canta.

Sobre els seus referents, la llista és llarga. En el pla artístic Lahoz destaca a Enrique Morente de qui diu que ‘després d’ell, ja no es pot fer res més’ referint-se al flamenc. Quant a valors i ideals, sens dubte, la recentment morta Gata Cattana i el seu missatge tenen un gran pes per a la Queralt.

La Nau, que és un espai de culte musical únic a Barcelona, és l’escenari perfecte per a aquesta proposta musical, única també, que encarna Queralt Lahoz.

També ho és per al col·lectiu novaiorquès Lettuce que trobarà a La Nau el seu stage away from home el 28 de febrer.

Elevate és el seu primer LP des de l’increïble àlbum Crush en 2015. Des de llavors, l’alineació de Lettuce ha canviat una mica, falten el guitarrista i fundador Eric Krasno i el teclista Neal Evans. No obstant això, Lettuce continua el seu creixement com a banda amb discazos com Elevate i grans temes com Larimar, amb una sensualitat implícita, discreta i inherent. La visió col·lectiva i la indestructible confiança entre la resta dels membres, manté intacta l’essència de Lettuce 30 anys després.

Des de la primera fins a l’última cançó d’Elevate, Lettuce aconsegueix fer-nos vibrar i gaudir. Cal destacar la reinterpretació de la cançó ‘Everybody wants to rule the world’ de Tears For Fears (1985). Versionar temes tan emblemàtics sol ser un risc. Ja hem escoltat Lorde o Foals versionar-la, però, certament, la construcció rítmica entre jazz i funky que li dóna Lettuce és molt encertada.

Sense cap dubte, aquest és un d’aquells concerts en què la bona energia s’apoderarà de tu.