Està passant Fa 3 setmanes

“El Grau en Belles Arts neix com a espai de llibertat radical”

Lúa Coderch (Iquitos, Perú, 1982) és artista i la cap d’estudis del Grau en Belles Arts de BAU. La nova titulació començarà a impartir-se el setembre de 2022 i és la primera d’aquest àmbit d’una universitat privada a Catalunya.

Coderch ha establert les bases i la projecció d’uns estudis que es presenten amb una clara intenció professionalitzadora, amb la voluntat d’ocupar un lloc central en els debats artístics contemporanis i de dialogar amb altres disciplines del coneixement.

Conscient dels reptes i necessitats del present, l’artista ha reunit un equip docent jove, internacional i en actiu, preparat per oferir un acompanyament proper i personalitzat i cuidar la trajectòria de cada estudiant des de la llibertat i la responsabilitat.

Estiu del 2022. Tenim un món en pandèmia, en guerra i en emergència climàtica, i diverses crisis simultànies. Com s’inscriu la nova titulació en aquest context?

La pràctica artística és una manera d’entendre la complexitat del que està succeint al nostre voltant, assimilar-ho, intervenir-hi i implicar-t’hi. Des dels estudis, volem acompanyar aquesta actitud. Encara que la pràctica artística també pot funcionar des d’una lògica molt autònoma i introspectiva, aquestes lògiques sempre tenen esquerdes, i tot art, d’una manera o altra, acaba sent situat o polític.

Hi ha la voluntat d’entendre què passa i reaccionar artísticament?

Sí. Tenim molt clar que, des del treball amb referents fins al plantejament de projectes, hem de tenir sempre la capacitat de reflectir i ser curosos amb aquelles coses que són urgents en l’actualitat. El grau neix amb una preocupació i una sensibilitat per qüestions urgents com l’emergència climàtica, la sostenibilitat, la interseccionalitat i el gènere.

Parlant d’herències, el nou grau aprofita l’impuls del Grau en Disseny, consolidat i en la desena promoció. Com dialogaran les dues titulacions?

Hi ha determinades instàncies del treball en disseny i del treball en art que són nítidament disseny o nítidament art. I també hi ha zones de grisos. Fer aquesta delimitació és un exercici fèrtil, perquè tot esforç per entendre sempre és productiu. Penso que algunes de les realitzacions més interessants del disseny i de l’art són molt properes entre si. I és molt interessant com es poden arribar a enriquir els dos graus. Perquè la forma d’aproximar-se a les maneres de fer en disseny i art serà molt epidèrmica: compartirem tallers, instal·lacions, moments de visibilitat i presentacions.

I com s’habitarà l’ecosistema artístic de la ciutat? Què suposa estudiar Belles Arts a Barcelona en aquest moment?

Crec que a Barcelona el nivell de producció artística és molt alt. No tenim absolutament res a envejar a altres escenaris europeus. Aquí es treballa molt bé, però tenim un ecosistema fràgil, molt centrat en l’emergència, en el despuntar de la carrera, i amb espais de consagració per recollir el final d’una trajectòria. En canvi, la zona del mig és més confusa, més grisa. Dit això, crec que tenim un avantatge: una capacitat molt gran d’entrar en diàleg amb aquest context, que és proper i receptiu, i que té moltes ganes de generar activitat i sinergies.

I com s’hi estableix relació?

De moltes maneres. D’entrada, per una raó molt senzilla: el professorat són artistes en actiu en aquest context. Per tant, aquestes oportunitats neixen sense ni buscar-les. Tenir professors exposant al MACBA o a la Virreina, fent publicacions i presentacions, i generant activitat permanent, ens nodreix molt. També hi ha una actitud activa per part nostra. Tenim el repte d’ampliar la capacitat de dialogar amb tot aquest escenari institucional i no institucional, amb agents independents i als marges, a través de convenis i projectes.

Com acompanyareu l’alumnat?

Els professors podrem conèixer un a un els estudiants. I estem desenvolupant mecanismes perquè aquest seguiment sigui tan variat com sigui possible. Això és especialment important en el desenvolupament primerenc, quan qui està començant encara no sap quines capacitats té, ni de què vol parlar, ni com ho ha de fer. Tot són petites intuïcions. Que qui t’acompanyi et digui “ostres, fixa’t que interessant això que està passant aquí! Això no ho fa ningú més!”, té a veure amb com de fines i sensibles siguin les mirades de la gent que tens al teu voltant.

On comencen i acaben els límits de l’aula i del taller?

Els nostres estudiants estaran explicant i mostrant el que fan tota l’estona a gent molt diferent, cosa que farà que s’acceleri aquest procés d’autoconeixement i d’exposar-se a mirades de tercers, que són també qui t’ajudarà a entendre què està succeint. Tenim molt clar que aquest camí d’autodescobriment de la pròpia pràctica ha de venir acompanyat d’oportunitats perquè floreixi, perquè no tindria sentit que es quedés entre quatre parets. Treballem activament per articular-ho cap enfora.

Aquí és on entra la voluntat de professionalització, una altra idea clau.

En general, l’àmbit universitari sembla que visqui d’esquena al que ve després, i al fet que quan estudies una carrera, de l’àmbit que sigui, al final el que vols és guanyar-te la vida. Per tant, és molt interessant començar aquest camí tenint clar que l’objectiu és aquest. I també perquè en la pràctica artística, el procés d’aprenentatge no s’acaba mai. Un artista que està treballant està aprenent constantment. Tothom qui comenci el trajecte amb nosaltres, després haurà de seguir dotant-se d’eines i coneixements que els permetin continuar desenvolupant els seus projectes. Si parles amb un artista de 50 anys, et dirà que està provant coses tota l’estona. La meva manera d’operar és sempre identificar la meva zona de confort i sortir-ne. Qualsevol artista en actiu sempre continua buscant, buscant i buscant. La diferència és que nosaltres entenem que això no és un procés que s’hagi de viure en soledat, de manera autònoma, sinó que la professionalització té a veure no només amb entendre que això ha de ser un mitjà per guanyar-te la vida, sinó que a més a més les teves pràctiques s’han de socialitzar.

Què vol dir socialitzar l’art?

Que on té sentit és en la relació amb el món. La professionalització té a veure amb la visibilitat de la teva feina, amb la seva capacitat d’interactuar amb diferents públics, amb el fet que quan mostres alguna cosa, allò que estàs fent es transforma, i les seves fortaleses i debilitats s’aclareixen moltíssim. També hi ha l’objectiu de fer-se responsable del que un fa. Quan mostres el teu treball, l’has de defensar i fer-te’n càrrec. I això és molt interessant, perquè de tota aquesta consciència, de què significa que diguis o mostris alguna cosa, n’assumeixes les conseqüències. Això forma part de professionalitzar-te. No només entendre que allò que estàs fent és valuós i que, per tant, és lògic que tingui una retribució, també amb com funcionen les bones pràctiques. I per desmuntar una mica la consciència general que les coses es fan per amor a l’art. L’amor a l’art no exclou guanyar-se la vida amb l’art, precisament. El que fas és valuós perquè estàs fent una aportació a la societat. No ets un amateur. Ets un professional. I estàs incidint en el teu context d’una manera conscient i responsable. Emergir és això: aparèixer a l’esfera pública com una veu. I un cop allà, treballar per fer-nos professionals en aquest àmbit.

Com t’imagines l’experiència d’estudiar i viure les Belles Arts a BAU?

Parlem d’un àmbit en què desenvolupament personal i professional van de bracet. És difícil que la teva pràctica creixi sense un autoconeixement més gran. Per tant, és un procés molt radical. D’entendre’t i examinar realment què vols dir i com ho pots dir. A més a més, és un camí de transformació profunda, assimiles noves maneres i eines per expressar-te, i desenvolupes un llenguatge propi. Aquests primers anys són meravellosos. També són durs, perquè ser radical vol dir anar a l’arrel de les coses. És una sacsejada molt forta.

I quina és la recompensa?

El nivell de consciència que arribes a adquirir sobre tu mateix i sobre el món. La teva pràctica és una mena de cordó umbilical amb el món. Et permet relacionar-t’hi des d’un lloc molt particular. Jo ho recordo com un moment molt emocionant. I no només són els anys de formació, perquè després t’acompanya la resta de la teva vida, i això és molt bonic.

Com a artista professional en actiu, què suposa per a tu haver dissenyat aquest nou grau i ara ser-ne la cap d’estudis?

Ho he viscut amb il·lusió i responsabilitat a parts iguals. He pensat en què m’hauria agradat trobar-me a la carrera i quin acompanyament hauria volgut. Hem de tenir la capacitat d’acollir pràctiques molt diverses, i això no és una qüestió de gustos. Ha de ser un espai de creixement real per a qualsevol persona, és a dir, acompanyar sense interferir en aquesta arrel profunda en la pràctica de la persona. Fer aquesta reflexió ha sigut molt interessant. A més, són els primers estudis de Belles Arts que apareixen en l’àmbit privat, i això és important, perquè era una anomalia.

És una petita gran revolució per a tot el món artístic. El sector no pot ser-hi indiferent.

La idea és que es noti que hi som. Sempre des de la voluntat de col·laboració i aproximació. Una cosa que descobreixes quan comences a conèixer el context de l’art és que és una comunitat molt bonica. No és que no hi hagi tensions ni conflictes, però hi ha molta més solidaritat i suport mutu. Anem a parar a un lloc que està molt bé.

Més enllà de la posada a punt de la nova titulació, ha estat un curs trepidant per a Coderch, que ha exposat Palau de vent (Premi de Videocreació 2020) al Tecla Sala (L’Hospitalet) i Shelter a Bienalsur (Buenos Aires), a més de formar part d’una mostra col·lectiva a Berlín, de guanyar el premi ARCO/Beep d’Art Electrònic amb Echo, i de participar en les jornades Actuar en l’emergència (BAU i Hangar), en la Fira d’Art de Liste (Basilea) i en la biennal Manifesta (Pristina, Kosovo). A la tardor presentarà Trencar una nou a la Fabra i Coats (Barcelona) i reposarà Palau de vent al Bòlit de Girona.

 

→ Més informació: Grau en Belles Arts